El 12 d’abril feia un dia de sol i calor. Només eren les 15,30h. aproximadament de la tarda i la Júlia i dos dels seus amics havien anat a fer un vol per Capellades. Ells, els tres només tenen 11 anys.
Estan rient, xerrant, disfrutant d’un dia de vacances tots plegats quan senten uns sorollets:
- Calleu!! –diu la Júlia tot parant l’orella.
- Què passa? –li contesten tot rient.
- Ahh!!. - La Júlia dona unes quantes passes i s’ajup.
Al terra davant dos contenidors d’escombraries, a sobre d’una bossa de plàstic hi ha quatre gatets minúsculs.
La Júlia en pren un amb la mà dreta , el cobreix amb l’altre mà i li tira el seu alè
-Què estàs fent? - Li pregunta el Narcís.
- Està molt fred. - Li contesta la Júlia casi plorant.
El Narcís n’agafa un altre i copia exactament el que està fent la Júlia.
El Biel s’ajup i mira la bossa.
- N’hi ha un de blanc mort. - Crida sobtadament.
- Com ho saps?. És mort. Mira’l tu si no em creus.
- I els altres? - Pregunta el Narcís cautelosament.
- No sé. - Respon el Biel. - Crec que estan vius.
De sobte, una veu alta i forta, una veu adulta, una veu responsable es deixa sentir:
- Què es això? Què esteu fent? – Els hi diu l’home.
La Júlia obre les seves mans i li ensenya aquell petit ésser viu.
- Estan aquí. -Diu esverada.- Algú els ha llençat a les escombraries. Què hem de fer? Estan molt freds, i n’hi ha un de mort!
La Júlia no para de xerrar. La veritat és que no pot parar de fer-ho. El home els mira i prenen la seva responsabilitat com adult els hi diu:
- D’ acord. No us preocupeu. Doneu-me’ls.
- L’home agafa la bossa del terra, treu el petit mort i agafa els dos que tenien la Júlia i el Narcís. Tanca la bossa i en un segon, sense paraules, començar a colpejar la bossa contra el terra.
La Júlia, el Narcís i el Biel perden uns segons abans de començar a cridar:
- Què està fent?
- Deixi’ls en pau!!!
- Els està matant!!!
L’home s’atura. Els mira amb un somriure i tot ficant la bossa dins el contenidor d’escombraries diu:
- Els hi hem evitat una mort molt dolorosa. Havien de morir igualment, ho enteneu?
L’ home tanca el contenidor i continua carrer amunt. Els nens es miren. Intenten controlar les llàgrimes que surten del seus ulls.
- Anem.- Diu la Júlia. - Això els meus pares no ho haurien fet mai. Perquè s’havien de morir igualment?
- Ara si que estan morts. Respon el Narcís. Potser la propera vegada li passi a ell.

Els tres comencen a caminar. Ja no riuen. Ja no xerren. Cadascun d’ells està pensant, donant-li voltes a aquella tarda de pre-estiu. I si….?

Aquesta és una historia verídica, la mare de la nena ens va trucar i ens ho va explicar.