El Peret va arribar al refugi en un estat lamentable, no tenia forces ni per aguantar-se dret, se li notava tot l’esquelet: les costelles, els ossos del cap. Quan caminava trembalajava. El seu cos s’havia acostumat a no menjar, era com si ja no tingues ni el desig de tornar a menjar mai mes, ni tant sols de viure … els seus ulls eren foscos, tristos, mostraven un passat … segurament molt negre.

Els veïns d’un petit poble que el veien moribund pel carrer, el van agafar i el van portar a l’APAN. Les 2 primeres setmanes van ser molt dures, no entenia perquè allí tothom s’asseia al seu costat, l’acaronaven, li feien petons i li deien que tenia que menjar… de cop va ser com si hagués vist un bri d’esperança i si… va començar a menjar, a refer-se, a jugar …

En tan sols 4 setmanes va fer un canvi impressionant… ara fins i tot juga a pilota amb el vol del menjar… ja n’hi hem portat una perquè continuí entrenant!

Aquests petits miracles fan veure la vida d’un altre manera. Res importa, si fa sol o és núvol, …només els animals del refugi.

Aquí si que val l’expressió: “Val més una foto que mil paraules”, mireu les imatges del primer dia del Peret al refugi i les de després.

L’expressió de la seva cara, parla per ell.